Ara hi ha molts "experts" que diuen saber la resposta a la gran pregunta que tothom es fa. Curiosament són els mateixos que no van preveure res i que quan alguns dèiem que el món anava malament (vegeu l'article "Moments històrics") ens tractaven d'ignorants i ingenus.
Jo no tinc cap recepta màgica però sí algunes idees que ens poden orientar per saber si anem ben encaminats o no. Primer de tot cal entendre l'origen de la crisi, la vertadera causa; només així es poden resoldre els problemes. Cal entendre, doncs, el sistema econòmic mundial. "Uf, no acabes de dir res" direu alguns. Certament el món és molt complexe i l'economia globalitzada també, però la base de tot plegat es pot simplificar molt; com algunes equacions aparent molt complicades. En la meva opinió tot el sistema econòmic es pot resumir en dues fórmules molt simples:
Hores de treball x Productivitat = Productes (Béns o Serveis)
Productes - Consum = Excedents
Crec que ningú pot discutir això. A partir d'aquí anem a analitzar què passa en diferents supòsits. Si el resultat final (els Excedents) és molt gran tenim un problema: les empreses o autònoms que els produeixen no podran vendre'ls i a la llarga es quedaran sense feina i arriba l'atur. L'altra supòsit, que el resultat final sigui negatiu és òbviament impossible: no es pot consumir allò que no s'ha produït. Però sí que pot passar que la producció no cobreixi les necessitats de consum, aleshores tenim desabastiment dels mercats i penúries per a molta gent. És el que sembla que va passar als règims comunistes i que passa en alguns països de l'anomenat "Tercer Món". L'única situació bona és que els Excedents tendeixin a zero, fer els possibles per tal que allò que es produeix i allò que es consumeix es vagi equilibrant.
Però a la nostra societat occidental el problema és el primer, l'atur. Cal examinar com s'hi ha arribat. Durant les darreres dècades, la productivitat ha anat augmentant molt gràcies a les noves tecnologies, entre altres coses. I això és bo, perquè vol dir que podem cobrir les nostres necessitats amb menys esforç. Però resulta que la jornada laboral s'ha mantingut fixa perquè és necessari per a ser competitius (diuen...). El resultat de la primera fórmula, doncs, s'ha multiplicat. Cal adonar-se que, en el fons, només hi ha dues maneres de "crear" llocs de treball: augmentar el consum o bé convertir en feines remunerades multitud de feines que abans es realitzaven sense cobrar (per exemple, cuidar els avis i els nens, cuinar, reparar la roba... En general, tot allò que feien les mestresses de casa, que treballaven, i molt, però sense cobrar). Amb la segona opció no n'hi ha hagut prou i ha calgut augmentar molt el consum les darreres dècades. I això és el que s'ha anat produint. No cal allargar-se en aquest punt, crec que és molt evident.
I ara vé quan es desencadena la crisi, perquè és clar que aquesta dinàmica no es podia mantenir indefinidament. Els últims anys ja estàvem molt aprop del punt crític i per incentivar encara més el consum el que va caldre va ser donar diners fàcils a la gent. Si et costen molt de guanyar et costaran molt de gastar, però si te'ls regalen... I això és el que van fer els bancs, ja ho sap tothom. Però en general no ens adonem que, en el fons, no van fer altra cosa que allò que el sistema demanava. Us semblarà estrany però jo crec, per una vegada, que els bancs no en tenen la culpa. I és que LA CRISI NO ÉS FINANCERA SINÓ SISTÈMICA. Van donar crèdits fàcils a la gent per tal que consumís (també habitatges, d'aquí el boom de la construcció) i durant uns anys hi havia molta feina i molt diner. Però perquè ens estàvem gastant els diners del demà ! I ara és el demà i no tenim un duro, tothom estar endeutat o amb por !!!
Per sortir d'aquest atzucac ens diuen els gurús de l'economia que hem de treballar més per ser més competitius. Però si el culte a la competitivitat és el que ens ha portat aquí !!! La seva recepta és "más de lo mismo"!!! Això pot ser la solució per algú, però no per a tots, no oblidem que competició vol dir que un guanya i uns altres perden. Si els alemanys s'espavilen i produeixen uns determinats béns, els altres no els podrem produir.
En canvi, si recordem les petites fórmules de l'inici la solució ens semblarà molt òbvia : reduir les hores de treball, la jornada laboral, per equilibrar el resultat final en un punt desitjable econòmicament i ecològica, que aquest és un altre tema a considerar en tot això ! No és fàcil, i per a un sol país és impossible perquè "no serà competitiu". Però amb un acord entre tots no seria tant difícil.
No tinc recepta màgica, però tot allò que vagi en aquesta direcció va ben encaminat, la resta ens allunya de la sortida definitiva. Si ara sortim d'aquesta crisi pel bon camí el sofriment de tanta gent haurà servit per alguna cosa, si ho fem pel camí contrari només allargarem l'agonia. Posarem pedaços, hi haurà una certa reactivació, però al final vindrà un crack encara molt més fort que l'actual perquè els problemes de fons no s'hauran resolt i tornaran a petar.
Encara som a temps de triar. Depèn de cadascú, de les nostres actituds i de la pressió que siguem capaços d'exercir sobre els poderosos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada